Aterriza como puedas

Ara fa tot just una setmana que vaig arribar a Lansing, cap a les set del vespre del diumenge 4 de març de 2007. I se suposa que us hauria d'explicar tot allò que m'ha passat, les vivències, les primeres hores (fredes, fosques, dures), el primer dia a la feina, la meva nova vida. Però no puc. Se'm fa molt difícil difícil resumir aquests set dies, tot allò que allò que m'ha sorprès, m'ha agradat o m'ha desagradat. Fins i tot em sembla que, per enumerar la quantitat de coses que he sentit i pensat, hauria d'escriure durant moltes hores... I, allò que abans podia fer tranquil·lament, ara em sembla tan complicat! Potser és el shock, la fatiga cultural (els psicòlegs tenen paraules per tot!), el jet-lag o la depressió post-part de la tesi, però fins avui no m'he sentit amb forces per escriure aquesta miqueta de res... També podem culpar del meu silenci al paperam que he hagut de fer (i el que em queda!), la manca de conclusions definitives sobre el que m'envolta o les variacions tèrmiques extremes (de -12 a +12 en dos dies) a què no estic gens acostumat. Poc a poc començo a recuperar-me, però, i espero poder explicar-vos, punt per punt, totes les coses que em vénen al cap quan volto per aquest lloc tant curiós que és Michigan. Mentrestant, com un aperitiu, podeu visitar la web on vaig penjant les fotos que faig amb la meva flamant càmara digital (http://www.flickr.com/photos/arnau_lansing/). Una paraula, al capdavall, no és més que una mil·lèssima part de qualsevol imatge!

Així, a mode de resum ràpid, només puc dir-vos que, si haig de concloure alguna cosa d'aquesta setmana, és que em sento, alhora, molt lluny i molt a prop de casa. La ciutat d'East Lansing, l'urbanisme pobre i descarnat (tot em recorda al pati del darrera de "Clerks", però sense Jay ni Bob ni res de res), les fàbriques aquí i allà em separen anys llum de Barcelona. Però l'amabilitat de la gent, les visites al super (amb els mateixos Kellogg's, Viledas, Nescafes, gelats Haagen-Daas), la primavera incipient i la calma del campus em donen una senació d'aixopluc, com de ser a casa sense ser-hi. Potser també hi té a veure que, a pesar de la diferència horària, mantinc bastant el contacte amb els meus pares i la Rosa.

A mida que vagin passant els dies us aniré explicant més coses sobre East Lansing, el campus, la Michigan State University, el Ciclotró i tot allò que se m'acudi. Amb aquest blog vull (perquè ho necessito!) intentar descriure i comparar aquesta cultura que m'ha acollit amb la meva cultura original. Un petit gra de sorra cap a la multiculturalitat, la globalització o com volgueu dir-li!